B15_YOU’VE GOT A MESSAGE

Tot i que parlarem del missatge d’una botella, no parlarem de nàufrags. Tornem al cinema romàntic.

Missatge dins d’una botella és una pel·lícula del 1999, basada en la novel·la homònima de Nicholas Sparks. També ha escrit: El diari de Noa, Nits de tempesta… totes adaptades al cinema i ensucrament romàntic assegurat.

Durant un passeig per la platja, una periodista (Robin Wright Penn) del Chicago Tribune, divorciada i amb un fill, troba una ampolla amb una carta d’amor en el seu interior.

Estimada Catherine:

Sento no haver-te parlat en tant temps, em sentia com perdut, sense rumb, sense brúixola, no parava d’estavellar-me contra tot, estava una mica boig, suposo. Mai havia estat perdut, tu eres el meu veritable Nord. Sempre sabia navegar de tornada a la llar quan tu eres la meva llar. Perdona’m per haver-me enfadat tant quan te’n vas anar, continuo creient que hi ha hagut un error, i estic esperant que Déu l’esmeni, però ara estic millor, el treball m’ajuda, sobretot, m’ajudes tu.

Anit vas entrar en el meu somni amb aquest somriure teu que sempre m’abraçava com un amant i em bressolava com un nen. l’única cosa que recordo del somni, és una sensació de pau. Em vaig aixecar amb aquesta sensació i vaig intentar mantenir-la viva tot el possible. T’escric per dir-te que he iniciat un viatge cap a aquesta pau i per demanar-te perdó per moltes coses. perdona per no haver cuidat de tu perquè no passessis mai ni un minut trista, o espantada o malalta.

Perdona per no esforçar-me més per a buscar les paraules que expressessin el que sentia, perdona per haver-me barallat amb tu, perdona per no haver-te demanat més disculpes, era massa orgullós, perdona per no haver elogiat més tota la teva roba, i tots els teus pentinats, perdona per no haver-me aferrat a tu amb tal força que ni tan sols Déu hagués pogut arrencar-me de tu.

T’estima.

G.

Intrigada, decideix buscar el seu autor, un mariner vidu (Kevin Costner) que intenta superar la pèrdua de la seva dona.

El film va ser força criticat a causa del seu trillat argument romàntic i la manera d’ambientar les escenes amoroses dels seus protagonistes, l’actuació de Kevin Costner i Robin Wright, qualificada com a avorrida i gens engrescadora.

[Informació elaborada a partir d’Ecured, Col2 i Decine21]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

En aquesta situació parlem del mar… però també de la terra: dos llocs de gran riquesa des del punt de vista dels recursos naturals. A partir de l’aigua es poden obtenir diverses substàncies, entre elles la sal i també aigua potable mitjançant dessalinització i diversos tractaments fisicoquímics. La composició de l’aigua de mar ens servirà per endinsar-nos en el món de les solucions.

ALGUNS DETALLS

La dita diu que a vegades la ficció supera a la realitat. El 9 de setembre de 1915, el soldat britànic Thomas Hughes, que va viatjar a França en el marc de la Primera Guerra Mundial, li va escriure una carta a la seva esposa Elizabeth. Va guardar el missatge en una ampolla de cervesa i la va llançar al Canal de la Mànega. L’ampolla contenia una nota addicional, en la qual el soldat demanava a qui trobés la carta que la donés a la seva dona. Dos dies després, Hughes va morir en una batalla. La seva filla, Emily, mai va veure al seu pare. Després de la guerra, Elizabeth i Emily Hughes es van mudar a Nova Zelanda, on la mare va morir l’any 1979. El 1999, un pescador de nom Steve Gowan, va trobar l’ampolla a Essex (Gran Bretanya). Ell va poder trobar la noia i va descobrir que vivia a Nova Zelanda. El va rebre la seva filla després de 85 anys de ser escrit.

Però la majoria de botelles que s’han llençat al mar tenien un interès científic. Molts vaixells de la segona meitat del segle XIX les feien servir per estudiar els corrents oceànics. Per exemple, l’abril de 2016, es va trobar a la platja de l’illa alemanya d’Amrum una botella amb una postal a l’interior. Era un estudi britànic dels corrents del Mar del Nord. S’havien llençat al mar el 1906.

La més antiga fins ara és una botella llançada al mar el 1886 a l’oceà Índic per estudiar els seus corrents per part d’un vaixell alemany i que va ser trobada a Austràlia el 2018. 

I com a curiositat, Nicholas Sparks també és l’autor d’una novel·la adaptada al cinema titolada The Lucky One. (en castella es va traduir per Cuando te encuentre) El soldat Logan Thibault, durant una de les seves missions a l’Iraq, troba pràcticament enterrada al desert la fotografia d’una jove somrient. En veure que ningú reclama la foto a la base militar, Logan decideix guardar-se-la. Quan torna als Estats Units, intentarà buscar la dona de la fotografia… tampoc no cal fer espòiler, oi?

Tornem al món de les sèries. Una de les sèries més reconegudes és  Boardwalk Empire. Si mireu la intro de la sèrie, els títols d’obertura veureu un munt de botelles de vidre llançades al mar. Però també rebem un missatge clar de per on anirà tota la trama:

La intro ens mostra unes imatges una mica oníriques, on el protagonista, Enoch “Nucky” Thompsom, apareix a la riba de la platja d’Atlantic City, mirant el mar, amb un clavell vermell a la solapa, un cigar als llavis i sota un cel radiant que aviat es convertirà en un cel de tempesta, amb llampecs reflectits en els seus ulls. Una tempesta que porta a la riba milers d’ampolles de whisky, producte amb el qual “Nucky” Thompson s’enriquirà de manera il·legal en plena llei seca. L’home enfront de la mar, la tempesta, els conflictes que li portarà el seu tèrbol negoci, com la mar es torna alcohol, com les cares sabates de “Nucky” es mullen en pujar la marea i com aquestes, immediatament després apareixen seques, el sol torna a sortir i es dirigirà de nou a la ciutat, que apareix desdibuixada en l’horitzó.

No us perdeu els main titles d’aquesta altra sèrie: Manhattan.

Richard Feynman, que va ser declarat deficient mental per l’exèrcit dels Estats Units i va guanyar el premi Nobel de Física, va ser, també un dels científics que, ben conscient del que feia, va participar en la construcció de les bombes atòmiques que es van llançar a Hiroshima i Nagasaki. Anys més tard, en adonar-se que es fabricarien moltes més bombes, i que en aquest context no tenia sentit construir res, ni tan sols un pont, perquè de segur que tard o d’hora acabaria destruït, va caure en un estat depressiu. El conflicte ètic que va sotragar Feynman, és a dir, el del coneixement i l’ús que se’n fa, és un dels temes principals de Manhattan, sèrie que recrea el moment en què, al costat de Feynman, algunes de les ments més brillants dels Estats Units es van concentrar en una zona erma al mig del desert de New Mexico per intentar construir la bomba atòmica abans que els nazis.

Manhattan és una sèrie amb ressonàncies kafkianes: centenars de científics aïllats de tot, al mig del no res, sotmesos a disciplina militar i secrets d’estat, treballen en càlculs parcials i descontextualitzats per evitar que la informació s’escampi, i fan més hores que un rellotge, sota pressió, sense poder compartir res del que els succeeix amb les seves famílies.

Els crèdits inicials de la sèrie són formidables, tant des del punt de vista gràfic com narratiu. Des dels plànols i diagrames que ens mostren com es presenta i treballa un projecte fins a l’ou ferrat de la quotidianitat que hem esmentat.

[Informació elaborada a partir de Mètode.cat i Artofthetitle…]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Parlarem de projectes. En el camp de la tècnica entenem per projecte el conjunt d’escrits, càlculs i dibuixos, realitzats per donar idea de com ha de ser i del que ha de constar una obra d’arquitectura o d’enginyeria.

Avui en dia també es dóna el nom de projecte als treballs semblats que es duen a terme en camps com el disseny, la decoració, l’interiorisme…

Les diferents parts d’un projecte han de definir l’obra que s’ha de realitzar de tal manera que una persona, diferent de l’autor del projecte, el pugui executar.

Així, treballarem en concret les normes que regeixen l’elaboració i presentació de projectes. Els diferents formats, de les línies als cossos. Els tipus de vistes, seccions i talls, les acotacions… 

ALGUNS DETALLS

Artofthetitle, la prestigiosa pàgina dedicada a l’anàlisi dels títols de crèdit, ha escollit els de la sèrie Hunters com una de les millors introduccions del 2020.

Si coneixem l’argument, la qualitat dels títols de crèdit encara s’entén més. Durant l’any 1977, una banda de caçadors de nazis establerta a Nova York descobreix que hi ha centenars d’exoficials nazis que viuen amagats a Amèrica i que conspiren per crear el quart Reich. Aquest eclèctic grup, coneguts com “els caçadors” perseguirà sense treva aquests nazis per eliminar-los i fer justícia. L’element més transversal de la sèrie és l’estudi de l’estratègia. Les tàctiques de gats i ratolins emprades pels caçadors de nazis de Meyer Offerman (Al Pacino) i els feixistes.

No us perdeu l’article d’Artofthetitle, on expliquen els detalls de l’ elaboració d’un projecte d’aquest estil.

Després que Erica Albright el definís com a carallot, finalitzant la conversa que precipita la ruptura sentimental, es tanca la posada en circulació de Zuckerberg a la peli. Aquí comencen pròpiament els títols de crèdit inicials de The Social Network. Uns títols que destaquen ben poc. En aquest cas, el missatge significatiu és l’anterior ja que es presentaven a l’espectador molts dels temes que aniran sorgint al llarg de la pel·lícula.

Es tracta de la creació de la xarxa social, però vista des de diversos punts de vista. El del propi Zuckerberg, el del seu millor amic i després acomiadat Eduardo Saverin, que va ser el soci capitalista en la primera fase d’aquesta xarxa social, la del creador de Napster, Sean Parker, que va aconseguir que els inversors de Silicon Valley la financessin i la dels germans bessons Winklevoss, companys d’Harvard de Zuckerberg i Saverin, que van presentar una demanda al·legant que Zuckerberg els havia copiat la idea.

Aquesta diversitat permet a la pel·lícula mostrar l’origen de Facebook des de diversos prismes: la creació de la plataforma, el caràcter del geni que hi ha al darrere, el màrqueting que es va realitzar i el treball d’innovació en el desenvolupament d’aquesta xarxa social.

I a diferència del que hem vist seguint el projecte Manhattan, no podem veure darrera Facebook una gran planificació. El primer origen el situem a l’any 2003, on el nostre protagonista, l’estudiant de la Universitat Harvard Mark Zuckerberg, va tenir la idea de crear un lloc web per qualificar l’atractiu de les seves companyes d’universitat després que la seva promesa Erica Albright trenqués amb ell, tal i com hem vist. Amb les seves habilitats informàtiques, Zuckerberg va aconseguir extreure noms i fotografies de diverses estudiants des de les bases de dades dels servidors de Harvard. Fent servir un algoritme de rànquing subministrat pel seu millor amic, Eduardo Saverin, Mark va crear una pàgina anomenada FaceMash, on els seus companys triaven la noia més atractiva… No hi ha cap mena de dubte: Erica Albright tenia raó.

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia i Precriticas ]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Les xarxes socials tenen un paper molt important en la vida actual. Les xarxes socials són eines en línia basades en web que permeten a les persones descobrir i aprendre nova informació, compartir idees, interactuar amb noves persones i organitzacions. Ha canviat la manera de viure la vida d’avui, ha facilitat molt la comunicació. Permet l’intercanvi de contingut generat per l’usuari, com ara dades, imatges i vídeos. Les plataformes de xarxes socials poden presentar-se en diferents formes, com ara blocs, fòrums empresarials, podcasts, microblogs, compartició de fotos, revisió de productes / serveis, blocs web, etc.

En aquesta situació d’aprenentatge, explorarem el món de les xarxes socials. Llegirem sobre la vostra empremta digital, els idiomes secundaris i la riquesa de les llengües, revisant i aprenent una nova gramàtica: connectors, oracions de relatiu, perfect perfect simple / past perfect continuous, redacció de textos argumentatius i assaigs d’opinió.

ALGUNS DETALLS

Com que sempre hi ha algun friqui dels Mac i si voleu veure una pel·li que també mostri les llums i ombres d’un altre dels grans gurús de les tecnologies de la informació i la comunicació, us recomanem que mireu “Steve Jobs” (2015). Pel·li que ens explica la vida d’Steve Jobs, el cofundador de la multinacional nord-americana Apple.

La pel·lícula és una adaptació de l’única biografia autoritzada pel mateix Jobs. Se centra en tres punts importants dins la seva carrera, corresponents al llançament de tres models d’ordinadors diferents. Cadascun d’aquests llançaments coincideix amb un moment personal clau en la seva vida: La demanda de paternitat per part del seu exnòvia, la seva dimissió d’Apple i la seva tornada posterior com CEO d’Apple.

Her és una pel·lícula romàntica, però de ciència ficció (2013).

Ambientada en la ciutat de Los Angeles, en un futur pròxim, la pel·lícula mostra Theodore Twombly un home que viu amb el cor trencat després d’acabar una llarga relació. El seu cas és especialment curiós ja que es dedica professionalment a redactar missatges, cartes i postals carregades de sentiments. És capaç d’empatizar amb els seus clients, comprendre la relació entre dues persones -almenys, l’ideal de la mateixa- i expressar el que un sent per l’altre de la manera més bonica i emotiva possible. Escriu sobre estimar però és un home solitari.

Theodore se sent intrigat per un nou i avançat sistema operatiu, OS1, que promet ser una entitat intuïtiva amb cada usuari. Després d’inicialitzar-lo, Theodore queda encantat de conèixer la «Samantha», una brillant veu femenina que és perspicaç, sensible i sorprenentment divertida. Mentre els desitjos i les necessitats de tots dos creixen, la seva amistat es transforma eventualment en una relació d’amor. La qüestió sobre si la relació és real o no plana sobre tots dos, però malgrat això, la relació es va consolidant fins al dia que la Samantha anuncia que ella i altres sistemes operatius pensen evolucionar sense les seves parelles humanes, després de confessar-li que era el sistema amorós d’altres centenars de persones. Theodore queda destrossat, però ha après com estimar…

En la pel·lícula el sistema evoluciona molt ràpidament, poden proporcionar informació de forma ràpida i personal sobre tots els àmbits de la societat. Els OS creixen i aviat adquireixen sentiments, Samantha s’enamora de Theodore, sent goig, tristesa, solitud… La diferència entre un OS i una ment humana arriba a ser imperceptible.

A ningú li passarà desapercebuda la semblança entre “Samantha” i “Siri”, la veu d’Apple. Mireu aquesta paròdia: Tràiler oficial de ‘Siri’ (Paròdia de Spike Jonze’s ‘Her’)

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, Filmaffinity i Espinof]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Qualsevol missatge dels que fem servir habitualment en els “socials media”, des d’una enganxina personalitzada de whatsapp, fins a trucada telefònica, passant per la geolocalització, seria impossible sense la cobertura dels satèl·lits artificials, en la actualitat són gairebé 5000.

Nosaltres ens centrarem en el programa europeu Galileu, que intenta substituir i millorar el sistema GPS, propietat dels nord-americans. És difícil enamorar-se d’una veu que ens va repetint: “d’aquí a tres-cents metres, giri a la dreta“… Però bé, sobre gustos no hi ha disputes… Segur?

ALTRES RELACIONS

El desig i enamorament pels robots no és una novetat amb Her. Des de la literatura, la música pop, el cinema sovint s’han plantejat relacions personals, amoroses moltes vegades, entre humans i robots.

Tom Hanks  també tindrà en el cinema el seu enamorament raret. Però res a veure a enamorar-se d’una robot… A la pel·li Splash  s’enamorava d’una sirena…  la cosa més normal del món… Per cert, la sirena era l’actriu Daryl Hannah. La mateixa actriu que interpretava a Pris, que juntament amb Roy Batty, aquell que havia vist coses que nosaltres mai veurem, eren els replicants estrelles de Blade Runner.

I si parlem de la relació entre els robots i els humans, no podem deixar d’esmentar “Jo, robot“, la pel·lícula interpretada per Will Smith i que adapta el llibre homònim d’Issac Asimov. Alex Proyes en va ser el director, mostrant-nos com els robots es rebel·laven contra els opressors d’una suposada societat perfecta.

Alex Proyes també és el director de “Senyals del futur” (Knowing, en anglès), pel·lícula de ciència-ficció de 2009.

Durant la inauguració d’un nou col·legi en el 1959, els estudiants guarden en una càpsula del temps diversos objectes. Lucinda, una de les nenes, guarda un paper en el qual ha escrit estranys números. Cinquanta anys després, la càpsula del temps és desenterrada i Caleb, el fill de John Koestler, un professor d’astronomia vidu, rep la misteriosa nota de Lucinda.

John descobrirà de seguida que aquests números amaguen prediccions esgarrifoses, algunes de les quals ja han succeït mentre que d’altres encara no. A poc a poc, començarà a adonar-se que el descobriment no és casual i que ell i la seva família juguen un paper fonamental en els importants esdeveniments que estan a punt de produir-se.

Malgrat reconèixer el gran talent del director australià a l’hora de crear atmosferes, la crítica no va perdonar l’absurditat del desenvolupament de la trama i el ritme lent que de vegades fa caure el film en l’avorriment. Tot i això, podríem acabar dient que si la fi del món està relacionada amb extraterrestres, ja estàvem avisats!

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, TV3, Drac Màgic, El País i Vertele! ]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

I tant que estàvem avisats!

El 27 de novembre de 2018, El País publicava un article del periodista freelance Simon Parkin, titulat Así será nuestra próxima pandemia global. L’article començava dient:

“Si un corredor de apuestas tuviera que estimar las probabilidades sobre qué evento apocalíptico es más probable que elimine la raza humana, una pandemia tendría más probabilidades que cualquier ataque nuclear, alzamiento de robots o asteroide. Epidemiólogos y profesionales de la salud de todo el mundo están de acuerdo: a pesar de los esfuerzos de gobiernos y organismos para prepararse para lo peor, el mundo no está preparado para un brote mundial de una enfermedad contagiosa mortal”.

I si no en teníem prou…

En pocas palabras, una sèrie documental de Netflix que aborda diferents matèries, va dedicar un dels seus reportatges a la propera pandèmia. En tot just 20 minuts, aquest petit document gravat el 2019, avisa fil per randa com serà la propera pandèmia. Diversos experts, entre ells el fundador de Microsoft, Bill Gates, exposen les seves versions sobre quan i com podria sorgir la propera epidèmia mundial, convertint-se en una menció implícita a la coronavirus.

ALGUNS DETALLS SOBRE LES CÀPSULES DEL TEMPS

Podem definir una càpsula del temps com un recipient en què s’han emmagatzemat missatges i objectes representatius de cert període o sobre un tema específic, i que s’amaga amb l’esperança que sigui recuperada en un futur més o menys llunyà. És a dir, són recipients amb missatges per al futur.

Cripta de la Civilització està considerada com el primer intent modern de crear una càpsula del temps. El 1938, a la Universitat d’ Oglethorpe -Estats Units- el seu director va tenir la idea de tancar en una cambra darrere d’una porta d’acer una col·lecció d’objectes representatius de l’època. Va anomenar el seu projecte “Cripta de la Civilització”. Es tracta d’una habitació ubicada al soterrani de la universitat que pretén romandre clausurada fins a l’any 8113. Els Articles sensibles de la cripta van ser segellats en receptacles d’acer inoxidable amb guarnicions de vidre. Abans que fossin segellats, tot l’aire va ser extret dels envasos i substituït per nitrogen per prevenir l’oxidació del contingut.

Un dels principals estudiosos de tot el tema de les càpsules, William Jarvis, ha refredat bastant l’interès que en puguem tenir per les càpsules del temps en general: hi ha molts problemes concernents a la selecció dels recipients que transmetran la informació al futur. Moltes càpsules del temps enterrades es perden, perquè l’interès que desperten s’esvaeix i la ubicació exacta s’oblida, o són destruïdes per qualsevol causa, natural o no.

El codi Da Vinci és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Dan Brown. Un catedràtic expert a desxifrar símbols (Robert Langdon, interpretat per Tom Hanks) i una jove criptògrafa de la policia investiguen un misteriós assassinat comès al museu del Louvre. La pel·lícula gira entorn del xifrat de missatges i dels mètodes que al llarg del temps s’han utilitzat per a encriptar i recuperar informació que només ha de ser coneguda pel seu destinatari. Les seves investigacions els portaran a trobar secrets amagats per tot arreu.

El cadàver és el de Jacques Saunière, conservador Museu del Louvre. Abans de morir deixa tot un reguitzell de proves: el cos de Sauniére està col·locat imitant la forma del dibuix de Leonardo, l’Home de Vitruvi, que, al seu torn, simula la forma d’un Pentagrama o estrella de cinc puntes. També aquesta estrella ha estat marcada amb sang sobre el seu pit.  I, com no podia ser d’una altra manera, escrita al terra una combinació numèrica:

13 – 3 – 2 – 21 – 1 – 1 – 8 – 5

Suposem que heu vist que es tracta de la successió de Fibonacci escrita de manera desordenada.

I també hi ha escrits al terra: “¡Diavole in Dracon! ¡Límala, asno!” que no són res més que anagrames de Leonardo da Vinci i Mona Lisa. I una altra pista és un altre anagrama de la Verge de les Roques, un altre quadre de Da Vinci penjat molt prop d’allà. Darrere d’aquesta pintura, Saunière va ocultar una clau que tenia escrita una adreça. Amb ella s’obre una caixa forta en la sucursal parisenca del Banc de Dipòsits de Zuric. El número de compte  és de 10 dígits: 1123581321. Sou uns cracks! Segur que us heu adonat que es tracta de la successió de Fibonacci escrita ordenadament!

Perseguits per la policia viatjaran a Anglaterra i Escòcia. De l’Abadia de Westminster a la capella Rosslyn. I en el camí desxifraran  L’últim sopar de Leonardo. Al final Langdon  torna al Museu del Louvre ja que… Si continuem etaríem fent espòlier. I una de les claus per descobrir-ho tot serà desxifrar el que s’amaga dins d’un cryptex.

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, ]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

La literatura té molts exemples d’aquests intents de superar el missatge textual. Així, Joan Brossa va voler superar tots els límits de la poesia, tant amb els poemes visuals com amb els poemes objecte…
Aparentment una clau, però en aquest cas les serres són les lletres que poden obrir “la porta”. Quina porta es pot obrir amb una clau de lletres?

ALGUNS DETALLS

Tom Hanks  ha fet dues pel·lícules més interpretant a Robert Langdon. Han estat les adaptacions de les novel·les de Dan Brown “Àngels i dimonis” i “Inferno“. En aquesta darrera, el professor Langdon es desperta en un hospital de Florència sense reconèixer on és ni recordar res, i tampoc pot recordar l’origen del macabre objecte que es troba entre les seves pertinences. Al mateix hospital coneix la doctora Sienna, qui l’ajudarà a escapar d’allà. Dins la consciència de Langdon es troba la clau del que volen aconseguir els seus perseguidors, tanmateix, ell no pot recordar res del que li ha passat darrerament, a poc a poc anirà veient la llum en el decurs de la història. Els codis secrets de la mà de Dante l’ajudaran a treure’n l’entrellat per salvar el món. Sabeu de què l’havia de salvar? Un nou virus que acabaria amb un terç de la població mundial!!!

Parlant d’anagrames. El 15 de juny de 1993 la façana del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (CAATEEB) es va vestir de poesia. S’inaugurava el Poema visual per a una façana, una obra de Joan Brossa, feta amb la col·laboració de l’artista plàstic Josep Pla Narbona, que va convertir el número 5 del carrer Bon Pastor en un espectacle visual. Per gaudir-lo, cal entendre’n el significat. Com fer-ho? Només cal obrir bé els ulls…

En la mitologia romana, Faune era un rei llatí mitològic, habitant dels boscos i protector de la natura. Sota el seu regnat es va afavorir l’agricultura i la ramaderia. Més endavant, se’l va fer responsable de les aparicions espectrals dels boscos.

Però el món romà, si es va caracteritzar per una cosa, va ser pel seu caràcter urbà. Al llarg del curs, hem vist a grans trets com era. Però per saber-ne més sempre podem mirar una mena de càpsula del temps. Sí, sí… una càpsula del temps. D’acord amb l’historiador i estudiós de càpsules del temps, el nostre conegut William Jarvis, la majoria de les càpsules del temps normalment no proporcionen gaire informació útil. Estan plenes d’escombraries inútils, que aporten molt poca informació sobre la gent de l’època. En canvi, les ruïnes de Pompeia contenen una gran riquesa d’objectes d’ús quotidià, com pintades a les parets, menjar a les llars de foc i les restes de persones atrapades en les cendres volcàniques.

Si hem de destacar un aspecte, escollim el dels missatges a les parets. El costum de pintar o escriure a les parets és tan antic com la invenció de l’escriptura, i n’hi ha nombroses proves, especialment a Pompeia i Herculà, on es van conservar gràcies a la cendra volcànica. El grafit en l’art modern és un moviment que va sorgir en la dècada del 1970 a Nova York.

Entre totes les pel·lícules i documentals relacionats amb el món dels grafitis cal destacar  Exit Through the Gift Shop (2010). Thierry Guetta és un un francès que viu a Los Angeles i la seva única obsessió és gravar-ho tot amb la seva càmera de vídeo. A poc a poc es va introduint en el món de l’art urbà i les pistes el porten al més famós grafiter de l’actualitat, per la seva rebel·lia, sentit de l’humor, varietat de registres, qualitat pictòrica i oposició al sistema de valors imperant. Estem parlant de Banksy, l’anònim pintor de carrer britànic que afirma en el documental, ocultant-se en la negror del seu rostre i en la distorsió de la seva veu, que ha dirigit el film. Tot se’ns presenta, segons Pilar Roldán, com “una obra subversiva, incòmoda, atemptatòria contra polítiques globals capitalistes i doctrinàries, i amb adhesions clares a una postura a favor de la pau, del compliment dels drets humans i contrària a l’opressió dels poderosos enfront dels més febles (precisament, el títol del llargmetratge fa referència al senyal que sol indicar la sortida dels museus, aquesta escapatòria que ha de travessar necessàriament la botiga de regals)“.

Però, i si se’ns mostra com a documental quan és una ficció? Qui és o quins són els vertaders autors? Canviaria el fons del missatge?… No en tenim una càpsula del temps pompeiana per tenir-ne la certesa.

[Informació elaborada a partir de El Mundo, Filmaboutit, Els espectador imaginario i Domestika ]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Si ens fixem en les primeres manifestacions de comunicació visual, o gràfica, ens adonarem que les parets van ser el primer suport. Les parets han servit per enviar missatges, per fer publicitat, per comunicar decisions importants… Fins als nostres dies arriba el costum d’utilitzar les parets per enviar missatges.

En aquesta situació final de curs, ens fixarem en les inscripcions que els romans van escriure a les parets: inscripcions eròtiques, propaganda electoral, missatges d’amor, amenaces… Podem trobar de tot, especialment, a les parets de Pompeia, ja que s’han conservat gràcies a la lava que va cobrir la ciutat.

ALGUNA CURIOSITAT

Els nostres grafits. Martha Cooper va ser la primera persona a veure les pintades en el metro de Nova York, fa 40 anys, no com a vandalisme, sinó com una expressió artística. “Pensava que era una cosa exclusiva de la meva ciutat, però em vaig equivocar del tot“, diu sobre l’impacte global de l’art urbà.

Un tipus amb vestit gris, ulleres i un petit bigoti fulleja el periòdic en el metro de Nova York. Tot el que ell representa d’ordre contrasta amb les pintures de les parets externes del vagó.

El missatge del grafit de Haring no és difícil d’interpretar. I encara menys quan un text del mateix grafit ens ho aclareix

Però imaginem-nos una altra situació. Sherlock Holmes investiga un full de paper amb uns estranys dibuixos que semblen estar fets per una criatura. Aquest és un missatge que li va arribar al senyor Hilton Cubitt, membre d’una família reconeguda, però no rica, de Norfolk, i que la policia local ha estat incapaç de resoldre, per la qual cosa va acudir a ell. El senyor Cubitt esmenta que el missatge té la seva esposa alterada i necessita saber qui el va enviar.

Es tracta del conte Els ballarins escrit per Arthur Conan Doyle. Va ser adaptat per al segon episodi de la sèrie de televisió Les Aventures de Sherlock Holmes (1984).

Després de molts entrebancs causats per la casualitat, Holmes i Watson resolen el cas. Però la història no acaba gens bé. Per solucionar-ho, Sherlock Holmes acaba descobrint el codi. Es guiarà per la freqüència de les lletres en l’idioma anglès. Així, el missatge que hem vist abans deia: aM herE abE slaney. Quan li pregunten com ho ha pogut esbrinar, Holmes respondrà: “El que un home inventa, un altre ho pot desxifrar“.

[Informació elaborada a partir de Mi baúl de libros, Viquipèdia]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

L’home ha inventat la genètica, però no l’ADN. No és tan fàcil desxifra-lo com un missatge de ballarins. En aquesta situació ens hi fixarem.

Per estudiar els temes relacionats amb l’herència, haurem de començar pels descobriments de Mendel i les lleis que va formular. I, a partir d’aquí, parlarem de codominància, múltiples al·lels, gens letals, arbres genealògics…

ALGUNES CURIOSITATS

Tom Hanks  és un dels protagonistes  d’una pel·li que podríem relacionar, més o menys, amb una investigació detectivesca. Es tracta d’Extremely Loud and Incredibly Close. Oskar Schell és un nen de nou anys que té Síndrome d’Asperger que perd el seu pare en els atacs terroristes contra les torres bessones l’11 de setembre de 2001. Oskar és un noi molt intel·ligent, i el seu pare ho sabia. Sovint l’animava a descobrir coses noves, metes, llocs, situacions i a tractar de resoldre enigmes.

Un any després de la mort del pare, troba un gerro en un armari que conté una clau dins d’un sobre amb la paraula “Black” escrita. A partir d’aquest moment s’embarca en una cerca pel pany que li revelarà, creu ell, l’últim misteri per descobrir del seu pare… El desenvolupament de la investigació i el resultat final és espòiler.

Per a Don Epps, cap de la unitat de delictes de l’FBI, resoldre els seus casos no és una qüestió de màgia. Per més que pronunciï un “Wingardium Leviosa”, els culpables no es posaran a levitar.

Capítol 7 de la segona temporada de la sèrie Numb3rs, titulat La Convergencia. Set atracaments similars en sis mesos. Famílies riques residents en luxosos habitatges amb antiguitats molt valuoses. Delinqüents amb passamuntanyes i armes que no utilitzen. Dues víctimes mortals. No hi ha relació aparent entre les set famílies, a excepció que totes són riques. A més del seu equip, Don necessitarà el seu germà, Charlie Epps, el matemàtic que també protagonitza aquesta sèrie.

No cal que ara us mireu tot el capítol. Des del minut 3 fins el 4’50. O si voleu, llegiu el diàleg:

Charlie: Usaré la minería de datos [data mining], un sistema para analizar información.

Megan Reeves: La inteligencia militar lo usa para identificar ataques terroristas.

Charlie: Yo diseño un algoritmo basado en esos crímenes y el algoritmo, con esos datos, busca correlaciones.

Don: Bien, te daré todo lo que tengo sobre esas familias.

Megan: Sí… domicilio, colegios, tiendas, restaurantes, personal de servicio…

Charlie: Necesito algo más.

Don: ¿Más que toda esa información?

Charlie: Más. Más de todo. Necesito las estadísticas de delitos del último medio año en el condado. 

Megan: ¿Pero tantos datos no añadirán complejidad a la búsqueda?

Charlie: Al contrario, cuantos más datos, más probabilidades de encontrar algo. Es como cuando quieres armar un puzzle: empiezas por unas pocas piezas, las demás están en la caja, todas las piezas que tienes acabarán por encajar en tu puzzle. En la caja están esas piezas y nada más. Pero resolver un problema de la vida real es como armar un rompecabezas cuando todas las piezas que necesitas están mezcladas con piezas de otros rompecabezas. Empiezas por coger unas cuantas fichas de la caja y muchas no encajan. Tienes que revisar la caja entera y separar las piezas que son de tu puzzle. El algoritmo revisa todas las piezas y entresaca aquellas que encajan.

Don: De acuerdo. Bien. Te daré todos esos datos, ¿vale?

La idea comença a donar els seus fruits i, a partir d’aquest algorisme, Charlie realitza una anàlisi de la informació trobant un patró de dates. I si voleu saber com acaba, només cal que us mireu tot el capítol.

Destaquem el concepte de mineria de dades (Data Mining),  tècnica que consisteix a obtenir informació rellevant que es troba oculta en grans bases de dades. Aquest mecanisme, mitjançant l’ús de l’estadística i la informàtica, pot resoldre qüestions en àmbits tan diversos com la ciència, els negocis, Internet… o el tractament de les pandèmies.

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, Mètode i Divestadística]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Per poder explicar qualsevol concepte necessitem un llenguatge, necessitem expressions que ens permetin generalitzar i modelitzar la nostra realitat. El llenguatge que s’utilitza en qualsevol ciència és el llenguatge matemàtic

Estem sentint molt a parlar de models matemàtics i de com aquests poden preveure el que passarà, però perquè aquestes prediccions puguin ser efectives calen dades, moltes dades. I sí, ara més que mai estem envoltats de dades, de moltíssimes dades i, també, de molts experts en interpretar-les, per la qual cosa, és ara que necessitem l’Estadística i la Probabilitat.

CONTINUEM PARLANT DE DADES

Com podem donar sentit a les dades massives? Actualment, existeix un intens debat sobre la qüestió del big data o dades massives, no solament per raons tècniques. Aquest és degut també al fet que se solen presentar les dades massives com un element que comporta un canvi de paradigma epistemològic en la investigació científica que podria reemplaçar el mètode tradicional, basat a plantejar hipòtesis. Serà així?

Alguna cosa per recordar (títol original en anglès Sleepless in Seattle) és una pel·li de 1993. La parella protagonista és la mateixa que cinc anys després protagonitzarà Tens un email: Meg Ryan i Tom Hanks. El director és el mateix, Nora Ephron. I tant una com l’altra són un remake d’una pel·li anterior (en aquest cas de Tu i jo).

I en aquesta la comunicació també juga un paper central. Però hem de recordar que el correu electrònic encara no jugava un paper tan central. Veurem com la ràdio o la correspondència tradicional juguen un paper fonamental al llarg de la pel·lícula.

• Sam Baldwin (Tom Hanks), un arquitecte de Chicago, ha perdut la seva dona per culpa del càncer. Marxarà a Seatle juntament amb el seu fill.
• Així, la nit de Nadal, Jonah truca a un consultori sentimental de la ràdio i persuadeix al seu pare perquè accepti explicar el que el preocupa en el programa.
• Centenars de dones de tot el país escolten a Sam parlar de les seves inquietuds i de la seva dona a la ràdio i, atretes per ell, comencen a enviar-li cartes .
• Entre aquestes, hi ha la carta d’Annie Reed (Meg Ryan) que treballa de periodista.
• Malgrat que ell no presta atenció a la muntanya de cartes que rep tots els dies, el seu fill Jonah es pren seriosament la tasca de cercar una nova dona per al seu pare i es dedica a llegir una per una totes les missives. De seguida, es fixa en la carta de l’Annie amb qui creu que el seu pare pot retrobar la màgia que havia perdut amb la seva mare.

Tampoc cal tenir una bola de vidre per saber com acabarà tot plegat.

Al llarg de tota la pel·li, saber interpretar els missatges és cabdal. Fixem-nos en aquesta escena.

ANNIE VIATJA A SEATTLE PER CONÉIXER A SAM

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Para extraer el mensaje principal de un texto, es preciso leerlo detenidamente; así como revisar las ideas secundarias que ayudan a reforzar el entendimiento correcto del texto.

Estas ideas secundarias ayudan a entender el mensaje o la idea principal, y contribuyen también a comprender totalmente el texto.

ALGUNS DETALLS

Hi ha moltes pel·lícules que posen la correspondència com element central de tota la trama. Ens ha costat escollir quina posàvem com exemple. També podríem haver escollit “P.D. T’estimo“, “La casa del llac” o “La correspondència” (aquesta darrera amb molts missatges enviats per vídeo).

Totes apareixerien sota la categoria de romàntiques… Aix!

La imatge de la trobada entre germans d’Alguna cosa per recordar no sabem com la podria haver interpretat el protagonista de Forrest Gump.  Ell és el millor exemple del significat d’interpretar els missatges sempre literalment.

Es tracta d’un dels més grans èxits de la història del cinema. Una ploma s’enlaira i aterra als peus de Forrest Gump, un home senzill d’esperit, assegut en un banc esperant l’autobús. Explicarà la fabulosa història que és la seva vida als vianants que aniran seient en el banc.  La vida de Forrest Gump serà en la imatge de la ploma, que es veu al començament i al final de la pel·lícula i que es deixa portar pel vent com Forrest Gump es deixa portar per les seves aventures increïbles a l’Amèrica de la segona meitat del segle XX.

Des de la seva infantesa era físicament discapacitat a causa de la seva esquena, però com que el perseguien altres nens, va aconseguir córrer més de pressa que qualsevol d’ells. Forrest Gump serà molt bo al futbol americà, serà soldat al Vietnam, i també campió de ping-pong, excepcional en la Marató, capità de corbeta, i fins i tot multimilionari.

Parlant de les pel·lis de Tom Hanks sempre ens hem de fixar en la publicitat i, especialment en el product placement. Voleu dos exemples?

Primer. La ploma que va caient i que obre i tanca la peli… Ja sabeu qui va pagar part del pressupost?

Segon. Forrest Gump es fa multimilionari. Com? Ell mateix explica al seu company de conversa com el van convèncer per a “invertir en una companyia de fruites” i que va aconseguir que la seva família es deixessin de preocupar pels diners.

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, La Vanguàrdia i MarquetingMK]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

L’esport, i tot el que l’envolta, exerceix una gran influència sobre les actituds i els comportaments de les persones, tant si practiquen com si no algun tipus d’activitat física.

En aquesta situació farem una competició amb nosaltres mateixos… Però si la vostra condició no ho permet, no cal passar els vostres límits! No cal ser un Forrest Gump…

ALGUNS DETALLS

Tom Hanks  ha protagonitzat una altra pel·li molt relacionada amb el món de l’esport. “Elles donen el cop”. El 1943 mentre els homes eren a la guerra, el beisbol va estar a punt de desaparèixer. Però un grup de dones estava disposat a donar el cop. Dottie (Geena Davis) i Kit Keller (Lori Petty) formaran part d’un equip femení i hauran de demostrar que són capaces de competir i de lluitar com a homes. Però, sobretot, hauran d’enfrontar-se al seu sarcàstic i sempre borratxo entrenador Jimmy (Tom Hanks), que tampoc es creu que puguin ser vertaderes jugadores.

I, evidentment, que ho van ser!

La pel·lícula està ambientada al segle XIV. Un monjo franciscà i el seu deixeble seran els encarregats de desvelar el misteri de les desaparicions i assassinats dels monjos d’una abadia benedictina. Al més pur estil sherlockià el monjo anirà descobrint l’enigma que hi ha al darrere de les desaparicions i descobrirà com i per què es guardaven els llibres amb tant de secretisme. L’ambientació de la novel·la és un autèntic plaer, podreu veure com els monjos, que eren els copistes, escrivien amb virtuosisme el que arribarien a ser els llibres abans de la invenció de la impremta.

Però Umberto Eco, l’autor de la novel·la, va quedar tan descontent de la pel·lícula que es va negar a vendre els drets de cap més altra de les seves novel·les.

Tota la pel·li (i el llibre) està plena de missatges que hem d’interpretar. Exemple més clar: el monjo franciscà es diu Guillem de Baskerville (Guillem pel nom d’un dels filòsofs més present en l’obra, Guillem d’Ockam i Basskerville fent referència a un dels relats més conegut de Sherlock Holmes, El gos dels Baskerville). I al mig de tot Adso, el seu deixable, descobrint la vida i l’amor més enllà dels llibres.

En el transcurs del llibre se cita un gran nombre de filòsofs, molts d’ells de manera anacrònica (no quadra amb la cronologia). Així, quan al final del llibre Guillem parla a Adso de la contradicció entre els mètodes de la ciència i de la fe tot citant “un autor de la teva terra”, fa servir la mateixa metàfora que l’austríac Ludwig Wittgenstein (1889–1951): després d’haver pujat a un estadi del coneixement, cal llançar l’escala per poder avançar.

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia, Scriptoriumalbirka i Nómadas Square]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

En aquesta situació reflexionem sobre alguns aspectes del llenguatge i la comunicació -semàntica, semiòtica i semiologia- i sobre alguns elements de la lògica -formal i simbòlica. És a dir, tornem al punt de partida, tornem al λόγος.

És evident que el llenguatge i el raonament -pensament- van lligats, però de quina manera? Quina relació hi ha entre pensament i llenguatge? 

EL DETALL D’UN FILÒSOF

Ludwig Wittgenstein ha estat un dels principals filòsofs del llenguatge. El final de la seva principal obra, el Tractatus Logico-Philosophicus, diu una: d’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. No deixa de tenir relació amb el final d’El nom de la rosa.

El final del llibre i de la pel·lícula són diferents. Però ens volen dir el mateix? Són el mateix missatge? Reproduïm els textos a partir de Nómadas Square.

Final del llibre: “Eco concluye con una frase en latín que explica e interpreta semiológicamente la novela (¿o algo más que novela?): “Hace frío en el scriptorium, me duele el pulgar. Dejo este texto, no sé para quién, este texto, que ya no sé de qué habla: stat rosa prístina nomine, nomina nuda tenemus”. 

Final de la pel·li: “Sin embargo, ahora que soy un hombre muy viejo, debo confesar que de todos los rostros del pasado que se me aparecen, aquél que veo con más claridad es el de la muchacha con la que nunca he dejado de soñar a lo largo de todos estos años. Ella fue el único amor terrenal de mi vida. Aunque, jamás supe, ni sabré… su nombre“.

Elemental benvolgut Watson. Tanquem el cercle! I el tanquem amb una pel·lícula també protagonitzada per Tom Hanks, juntament amb Emma Watson.

Mae Holland ( Emma Watson) és una jove prodigi que és contractada per una gran companyia anomenada El cercle (The Circle), que s’encarrega de portar la tecnologia de la comunicació fins als seus límits ètics i tècnics. A mesura que Mae vagi coneixent la companyia, s’anirà assabentant de secrets cada vegada més foscos.

A través del personatge de Mae Holland, la pel·li ens fa veure la seva ingenuïtat i com es deixa seduir per la idea d’una democràcia real, quan en realitat s’està creant un monopoli que frega un règim totalitari. La pel·li és una adaptació del llibre del mateix nom de Dave Eggers. A través del llibre es critica l’excés de control i exposició de la vida privada al qual estem sotmeses les persones.

“Llàstima que tota la mala llet i tota la crítica negativa que es percep en el llibre desapareix amb la seva adaptació cinematogràfica. Tots compartim les nostres fotos a Instagram, comentem posts de companys a Facebook i ens riem de les sortides de to de Gerard Piqué a Twitter… A The Circle, aquest afany per ser vist i per compartir es porta a l’extrem. En un moment donat Mae Holland es torna completament transparent, és a dir, que durant pràcticament les 24 hores del dia porta una càmera per mostrar tot el que fa“. (Luana Valls)

[Informació elaborada a partir de la Viquipèdia i d’El Cinèfil]

A LA SITUACIÓ PARLAREM DE…

Recordem que  ens cal saber entendre i interpretar bé els textos (llegits, escoltats…). Què hi ha al darrera d’un text? La intencionalitat o propòsit, el registre, el context, el destinatari, el mitjà… tot això són elements que determinen i configuren els nostres missatges.

I que a Internet no val tot. Sabeu que la gent que fa faltes d’ortografia lliga menys a les xarxes socials? Esteu avisats.